Dublin 27 de juny de 2008

Com els altres dies, avui ens hem aixecat i plovia... desprès de la pertinent dutxa hem baixat a desdejunar. I aquí és on em vull detindre en primer lloc: el desdejuni irlandès. No sé si serà molt semblant o no als desdejunis anglesos o nord-americans, però val la pena fer una petita descripció: en un mateix plat (de vegades en dos) la gent sol posar-se un parell o tres cintes de cansalada (bacon), dues o tres llonganisses, un bon grapat de fesols amb tomaca, una tomaca partida en dos i passada per la paella i un parell d’ous fregits o revolts o durs o passats per aigua... i a banda es prenen algun suc, alguna fruita i una tassa de te... i li diuen desdejuni!...
L’altra cosa que vull comentar avui és la durada del dia, amb llum, i la nit, sense llum. I dic llum i no Sol perquè aquí és difícil saber si la nostra estella brilla o no...com que sempre hi ha núvols pel mig!. Doncs no mai m’havia parat a pensar sobre el tema, i jo pensava que en la nostra mediterrània, amb el nostre Sol etern, el dia durava molt. Ara en juny són els dies més llargs de l’any, i en el País Valencià es fa fosc sobre les 21-21:15 hores i es fa de dia sobre les 6-6:30 hores, no?... doncs aquí, tot i estar núvol tot el dia, hi ha llum natural fins gairebé les 22:30-23 hores, i no només això, sinó que a les 4:30-5 de la matinada ja es fa de dia, és a dir que només tenen unes 6 hores de nit. Aquesta passada nit per exemple, he hagut d’alçar-me al bany (és el que té beure massa cervesa). La finestra tenia passades les cortines però he vist que pels costats entrava una bona llum, pel que he pensat que serien prop de les 8 i que el despertador estaria a punt de sonar... he tret el cap per darrere de les cortines i efectivament he vist que era completament de dia (tot i que plovia...). Però quan he tornat al llit, he mirat el rellotge per veure quants minuts quedaven abans de que sonés l’alarma i m’he quedat al·lucinat quan he vist que eren les 5:15 hores de la matinada... no pensava que estiguerem tan al nord per a notar aquestes coses.
Salut!

Dublín, 24-26 de juny de 2008

Plou…porte tres dies a Irlanda i encara no a parat de ploure. Ja quan en l’avió vam començar a sobrevolar Irlanda em vaig adonar que en aquesta illa ha de ploure molt. Les comparacions de vegades són odioses però quan vam eixir de Reus, des del cel es veien milers de petites parcel·les de terra, la major part d’elles suposem que dedicades al cultiu, ja que el color dominant era el marró, el color de la terra. Per contra, quan veus Irlanda des de l’aire la cosa canvia...tot és verd, i no un verd qualsevol, no és el verd fosc del nostre matoll mediterrani acostumat a la força a la manca d’aigua, sinó que és un verd clar, un verd que fins i tot brilla sota el cel eternament nuvolat d’aquesta illa atlàntica.
L’altra diferència que m’ha semblat veure en tres dies és que a la gent els hi dona igual que ploga. La vida continua el seu curs i els carrers de la ciutat estan plens a vessar. En hores punta en el centre de la ciutat no hi cap ningú. Hi ha milers de tendes de roba, molts restaurants, pubs i per suposat turistes, hi ha turistes per tot arreu. I als turistes, tal i com als nadius irlandesos, no ens importa que ploga... hem vingut a Irlanda, i si això implica mullar-se les sabates i els baixos dels pantalons tots els dies, doncs benvingut siga.
Salut!