dilluns, 29 de desembre del 2008
dimarts, 2 de desembre del 2008
MiKel Laboa (1934-2008), D.E.P.
Ara fa uns mesos vaig penjar en el bloc un poema musicat de Mikel Laboa, el gran cantautor basc. Ahir, per desgràcia, ens va deixar per sempre. Les seues cançons però, sempre estaran presents entre nosaltres i de ben segur el poble basc les seguirà escoltant quan siguen lliures.
Avui repeteixo el poema que vaig posar, més que res perquè és el més conegut i a més, us deixo dos videos, un en castellà de les notícies d'ahir a la ETB i el del poema.
Salut!
"Txoria txori" ("l'ocell és ocell"):
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Traducció:
Si l'hi hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
Avui repeteixo el poema que vaig posar, més que res perquè és el més conegut i a més, us deixo dos videos, un en castellà de les notícies d'ahir a la ETB i el del poema.
Salut!
"Txoria txori" ("l'ocell és ocell"):
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Traducció:
Si l'hi hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
dilluns, 24 de novembre del 2008
I Chavez va tornar a guanyar...
I no sé quantes van, però ahir, Chávez va tornar a demostrar que el poble el recolza i que la seua política anticapitalista i socialista agrada a Veneçuela. Ha guanyat en 17 dels 20 estats del país.
I com sempre... els capitalistes han posat mil i un observadors (que no posen a altres països on el frau és evident...però guanyen ells clar...), els mitjans de comunicació de quasi tot el mon l'han atacat fins a morir i li han pronosticat la derrota més important de la seua història... però senyors i senyores, la història la fan els pobles, i el poble Veneçolà una altra vegada ha cridat: Socialisme!
Salut!
I com sempre... els capitalistes han posat mil i un observadors (que no posen a altres països on el frau és evident...però guanyen ells clar...), els mitjans de comunicació de quasi tot el mon l'han atacat fins a morir i li han pronosticat la derrota més important de la seua història... però senyors i senyores, la història la fan els pobles, i el poble Veneçolà una altra vegada ha cridat: Socialisme!
Salut!
diumenge, 23 de novembre del 2008
El piu d'un príncep
Aquí us deixo la darrera foto del príncep d'Anglaterra... Què passaria a l'estat espanyol si es publicara una foto semblant però amb el príncep d'Espanya?... m'agradaria saber-ho...
Salut!
dissabte, 22 de novembre del 2008
Abaixa el cap!!
Aquest text, que m'ha semblat interessant i per això el penjo aquí, l'he extret del blog: http://memecio.blogspot.com/
Encógete, que yo crezco
Cuando una gallina recién llegada entra en un gallinero, se producen una serie de combates que marcan cuál será su posición jerárquica. Cada combate que gane, significará que estará por encima de la derrotada. Y cada uno que pierda, que estará por debajo. La posición jerárquica proporciona un orden a la hora de acceder a la comida, beber, etc. Al perder el combate, la gallina despliega un comportamiento que consiste en encogerse, en parecer más pequeña. Baja la cabeza, guarda las alas y se resigna.En una disputa, los lobos erizan sus pelos para parecer mayores (los humanos conservamos ese reflejo con lo que llamamos "piel de gallina", que se produce en situaciones de miedo o especial emoción). En cambio, el perdedor agachará la cabeza y esconderá la cola entre las patas, reduciendo su volumen corporal al mínimo, como queriendo desparecer. Esta conducta se repite en las interacciones sociales de muchas especies. Se puede observar también en los animales que tenemos más cercanos, como perros y gatos.Un caso muy claro es el del lagarto australiano Chlamydosaurus kingii, que despliega una corona (de ahí lo de "Kingii", de rey en inglés) alrededor de la cabeza que lo hace parecer mayor.Aquí está en acción:
Es la misma conducta que despliegan algunos humanos cuando se arrodillan o se agachan en los templos. Un acto de sumisión frente al líder, el superior en la escala jerárquica, sea un hombre o un símbolo. De la misma forma que los soldados, que ya de por sí han de ser altos en los procesos de selección de muchos ejércitos, han de estar bien erguidos y con el pecho henchido cuando están en formación. Además, en muchos ejércitos se usan cascos o cubrecabezas para aumentar la estatura. Muchos sacerdotes, sobre todo de alto nivel, también llevan gorros exagerados. La misma conducta que se produce cuando alguien se saca el sombrero, en supuesta señal de humildad o consideración. Cuando se inclina la cabeza para saludar. O el origen de ciertas expresiones como "a sus pies". Y el mismo comportamiento que cuando se saluda a los reyes, en el protocolo internacional, uno ha de hacer una reverencia, de forma que disminuya su altura frente al monarca. En el caso de las mujeres, una genuflexión, evidenciando su rango tradicionalmente inferior :(. Es por lo mismo que los reyes llevan corona: para ser los gallos del gallinero. No es gratuito que se les llame "Majestad" o "Alteza", aunque sean bajitos, no lo merezcan y aunque su presencia, como la misma costumbre, sea una acronía.Lo curioso es que a estas conductas se las enmarque dentro de las normas de educación. Nadie llamaría "educado" al perro que encoge la cola ante otro más fuerte.
Encógete, que yo crezco
Cuando una gallina recién llegada entra en un gallinero, se producen una serie de combates que marcan cuál será su posición jerárquica. Cada combate que gane, significará que estará por encima de la derrotada. Y cada uno que pierda, que estará por debajo. La posición jerárquica proporciona un orden a la hora de acceder a la comida, beber, etc. Al perder el combate, la gallina despliega un comportamiento que consiste en encogerse, en parecer más pequeña. Baja la cabeza, guarda las alas y se resigna.En una disputa, los lobos erizan sus pelos para parecer mayores (los humanos conservamos ese reflejo con lo que llamamos "piel de gallina", que se produce en situaciones de miedo o especial emoción). En cambio, el perdedor agachará la cabeza y esconderá la cola entre las patas, reduciendo su volumen corporal al mínimo, como queriendo desparecer. Esta conducta se repite en las interacciones sociales de muchas especies. Se puede observar también en los animales que tenemos más cercanos, como perros y gatos.Un caso muy claro es el del lagarto australiano Chlamydosaurus kingii, que despliega una corona (de ahí lo de "Kingii", de rey en inglés) alrededor de la cabeza que lo hace parecer mayor.Aquí está en acción:
Es la misma conducta que despliegan algunos humanos cuando se arrodillan o se agachan en los templos. Un acto de sumisión frente al líder, el superior en la escala jerárquica, sea un hombre o un símbolo. De la misma forma que los soldados, que ya de por sí han de ser altos en los procesos de selección de muchos ejércitos, han de estar bien erguidos y con el pecho henchido cuando están en formación. Además, en muchos ejércitos se usan cascos o cubrecabezas para aumentar la estatura. Muchos sacerdotes, sobre todo de alto nivel, también llevan gorros exagerados. La misma conducta que se produce cuando alguien se saca el sombrero, en supuesta señal de humildad o consideración. Cuando se inclina la cabeza para saludar. O el origen de ciertas expresiones como "a sus pies". Y el mismo comportamiento que cuando se saluda a los reyes, en el protocolo internacional, uno ha de hacer una reverencia, de forma que disminuya su altura frente al monarca. En el caso de las mujeres, una genuflexión, evidenciando su rango tradicionalmente inferior :(. Es por lo mismo que los reyes llevan corona: para ser los gallos del gallinero. No es gratuito que se les llame "Majestad" o "Alteza", aunque sean bajitos, no lo merezcan y aunque su presencia, como la misma costumbre, sea una acronía.Lo curioso es que a estas conductas se las enmarque dentro de las normas de educación. Nadie llamaría "educado" al perro que encoge la cola ante otro más fuerte.
dijous, 20 de novembre del 2008
Garzón un altre cop
I una vegada més, Garzón intenta fer-se un rentat de cara per eixir en les portades dels diaris i desprès dóna marxa enrere...
Per a aquells i aquelles que no sapigueu res d'algunes de les coses que aquest personatge ha fet al nostre país us repet a aquesta pàgina http://www.fti.uab.es/rpiqueh/tortura/ i a la lectura d'aquest llibre sobre l'operació Garzón del 1992:
Per a aquells i aquelles que no sapigueu res d'algunes de les coses que aquest personatge ha fet al nostre país us repet a aquesta pàgina http://www.fti.uab.es/rpiqueh/tortura/ i a la lectura d'aquest llibre sobre l'operació Garzón del 1992:
dilluns, 17 de novembre del 2008
Reunió del G-20
En el nostre planeta hi ha entre 198 (oficials) i 250 països (comptant nacions sense estat). En la reunió del G-20 que ha hagut als EUA aquesta setmana hi havia representats 23 d'aquestos països que representaven el 90% de la riquesa mundial.
Si fem una fàcil regla podem veure que:
-23 països es reparteixen el 90% dels beneficis econòmics.
-175 (o 227) països es reparteixen el 10% de la riquesa.
Si comptem el número oficial de països, és a dir: 198 i fem els mateixos comptes però en percentatges:
-l'11,6% es reparteixen el 90% de la riquesa.
-el 88,4% dels països controlen només el 10% .
¿Algú creu encara que aquesta reunió està legitimada per a solucionar alguna cosa en relació a l'economia mundial?
¿Algú creu encara que fan alguna cosa més que intentar que res no es moga i seguint enriquint-se gràcies a l'explotació de l'altre 88% dels països del mon?
Si fem una fàcil regla podem veure que:
-23 països es reparteixen el 90% dels beneficis econòmics.
-175 (o 227) països es reparteixen el 10% de la riquesa.
Si comptem el número oficial de països, és a dir: 198 i fem els mateixos comptes però en percentatges:
-l'11,6% es reparteixen el 90% de la riquesa.
-el 88,4% dels països controlen només el 10% .
¿Algú creu encara que aquesta reunió està legitimada per a solucionar alguna cosa en relació a l'economia mundial?
¿Algú creu encara que fan alguna cosa més que intentar que res no es moga i seguint enriquint-se gràcies a l'explotació de l'altre 88% dels països del mon?
dimecres, 5 de novembre del 2008
La loteria de Nadal
Hola a tothom i totadon...ja he tornat. No trovaba res interessant per a penjar però avui m'han enviat una idea per a aquests nadals i he decidit compartir-la amb tots i totes. Si volem que ens toque la loteria no hem de tindre en compte al calb dels anuncis, més val que seguim pel carrer al "garxo de la loteria" i comprem on ho faça ell, així segur que ens toca!.
Salut!
Salut!
dijous, 21 d’agost del 2008
Per allí rebufa!!
Hola a tothom i totadon... ahir per fi vaig complir un dels meus somnis, veure balenes en directe!. Sí, com ho llegiu, després de molts anys veient els documentals de la 2 i del 33, ahir va arribar el moment de l’encontre...i mai millor dit, ja que aquest es va produir en una zona de la costa sud australiana anomenada: Encounter Bay.
Ahir pel matí, com semblava que faria bon dia, ens vam desplaçar a Victor Harbour, un poble situat a uns 80 km al sud d’Adelaida famós per tindre una costa preciosa on, a banda de pingüins nans, dofins i alguna foca, es poden observar balenes franques...i aquest era el nostre objectiu.
Quan vam arribar les coses no pintaven massa bé, vam anar al centre d’informació sobre les balenes i ens van dir que no n’havien vist cap en tot el matí... tot i així no vam desesperar i vam optar per començar la recerca per un lloc uns 3 km a l’oest on hi ha unes petites illes en una zona de costa molt xula...i només arribar... allí estaven!!... de lluny vam veure alguna cosa en l’aigua i al mirar amb els prismàtics vam veure que eren balenes!...
Vam deixar el cotxe i ràpidament (corrent) vam arribar al lloc des d’on es veien més a prop. I allí estaven, no una, ni dues, sinó TRES balenes franques adultes (d’uns 10-15 metres) nedant i jugant tan tranquil·les a menys de 50 metres de la vora de l’aigua!!... no ens feien ni falta els prismàtics, a simple vista les podíem veure perfectament (tot i que amb els prismàtics podíem veure els detalls). I allí vam estar quasi 4 hores...seguint-les al llarg d’uns 300 metres de platja fent fotos sense parar (en vam fer més de 400!) per a veure si alguna era bona...jeje (hem eliminat la majoria).
L’experiència és increïble... m’haguera tirat a nedar amb elles però, entre el fred que feia i que no portava ni ulleres ni vestit de neoprè, vaig optar per mostrar-lis tots els meus respectes des de la vora, això si, el més a prop possible.
No us penseu que allò era com el National Geographic (excepte per les fotos), les veiem perfectament, però sobretot quan treien el cap, les aletes davanteres o la cua, i també quan rebufaven (estaven tan a prop que les podíem escoltar perfectament). Elles estaven tranquil·les, rotant sobre elles mateixes (per això treien les aletes davanteres) i tota la estona mantenint contacte físic unes amb altres... allí estaven... quan treien el cap els veiem totes les callositats que els recobreixen els llavis i la part de dalt dels ulls, treien les aletes com saludant-nos...jeje... elles sabien perfectament que estaven allí, però els hi donava igual.
I això és més o menys el meu primer encontre amb una balena... el pròxim serà dins de l’aigua, ho promet!.
Salut!
Ahir pel matí, com semblava que faria bon dia, ens vam desplaçar a Victor Harbour, un poble situat a uns 80 km al sud d’Adelaida famós per tindre una costa preciosa on, a banda de pingüins nans, dofins i alguna foca, es poden observar balenes franques...i aquest era el nostre objectiu.
Quan vam arribar les coses no pintaven massa bé, vam anar al centre d’informació sobre les balenes i ens van dir que no n’havien vist cap en tot el matí... tot i així no vam desesperar i vam optar per començar la recerca per un lloc uns 3 km a l’oest on hi ha unes petites illes en una zona de costa molt xula...i només arribar... allí estaven!!... de lluny vam veure alguna cosa en l’aigua i al mirar amb els prismàtics vam veure que eren balenes!...
Vam deixar el cotxe i ràpidament (corrent) vam arribar al lloc des d’on es veien més a prop. I allí estaven, no una, ni dues, sinó TRES balenes franques adultes (d’uns 10-15 metres) nedant i jugant tan tranquil·les a menys de 50 metres de la vora de l’aigua!!... no ens feien ni falta els prismàtics, a simple vista les podíem veure perfectament (tot i que amb els prismàtics podíem veure els detalls). I allí vam estar quasi 4 hores...seguint-les al llarg d’uns 300 metres de platja fent fotos sense parar (en vam fer més de 400!) per a veure si alguna era bona...jeje (hem eliminat la majoria).
L’experiència és increïble... m’haguera tirat a nedar amb elles però, entre el fred que feia i que no portava ni ulleres ni vestit de neoprè, vaig optar per mostrar-lis tots els meus respectes des de la vora, això si, el més a prop possible.
No us penseu que allò era com el National Geographic (excepte per les fotos), les veiem perfectament, però sobretot quan treien el cap, les aletes davanteres o la cua, i també quan rebufaven (estaven tan a prop que les podíem escoltar perfectament). Elles estaven tranquil·les, rotant sobre elles mateixes (per això treien les aletes davanteres) i tota la estona mantenint contacte físic unes amb altres... allí estaven... quan treien el cap els veiem totes les callositats que els recobreixen els llavis i la part de dalt dels ulls, treien les aletes com saludant-nos...jeje... elles sabien perfectament que estaven allí, però els hi donava igual.
I això és més o menys el meu primer encontre amb una balena... el pròxim serà dins de l’aigua, ho promet!.
Salut!
Per si algú encara no sap on estem us deixe un mapa d'Austràlia amb Adelaida en el quadrat roig
Aquest és de detall del lloc on vam anar a veure les balenes (en el quadrat roig.)
Aquí les podeu veure rebufant.
I aquí treient el morro...jeje...mireu on està apunt de trencar l'ona i us fareu una idea del prop que estaven.
Aquestes dues són del lloc on estavem (Victor Harbour)
dimecres, 13 d’agost del 2008
Adelaida 13 d’agost de 2008
Hola a tothom... fa dos dies vam anar al cinema per a veure Batman: Dark Night (per cert, gran peli). Açò no seria destriable en la meua vida quotidiana si no fos perquè ho vam fer en GOLD CLASS. En resum podríem dir que és el cinema per a pijos, és com la Business Class dels avions però en cinema.
Us conte la seqüència:
-Entrades: arribes al cinema i vas a la taquilla normal, però demanes que vols veure la peli en la sala de Gold Class (en el cinema on vam anar nosaltres hi ha dues sales d’aquestes). Aquí el cinema sol costar uns 7-8 €, però aquest et costa 15 €... aquí és quan comences a veure que no serà una sala “normal”.
-La sala d’espera: entrem al cinema, i al fons del passadís on hi ha les sales es pot veure una porta de vidre on diu “Gold Class”... i allí ens dirigim. Quan obrim la porta ens trobem en una mena de “restaurant Vip” i una xica molt amable ens ofereix unes cartes amb el menú del restaurant que, per suposat, menjarem mentre veiem la peli. Ens assentem en uns sillons per a veure la carta i decidir què volem prendre.
-La comanda del sopar: un cop vista la carta decidim que prendrem algunes coses de picar (una nachos amb carn i una taula de formatges) i un parell de refrescos, i ens dirigim a la barra del restaurant per fer la comanda. Allí, un xic ens pregunta què volem i en quin moment de la peli ho volem prendre!!... nosaltres li diem que ens porten el refresc i els nachos quan la peli porte un quart d’hora i els formatges a la mitja hora.
-La sala: una senyoreta molt amable ens acompanya a la sala. Quan entrem podem veure que es tracta d’una sala amb només 30 “butaques” agrupades de dos en dos i amb una ampla separació amb les dels costats i les de davant i darrere, a més, entre mig de les butaques hi ha una tauleta. He dit butaques per dir alguna cosa, ja que es tracta d’una mena de sillons absolutament tendrets que tenen al costat dret un botó amb el que pots reclinar-lo fins que es fa llit!!... no aptes per a persones amb tendència a dormir al cinema. Per suposat la pantalla és gegant i el so digital...etc.
-El sopar: quan portem un quart d’hora de peli, apareix pel costat una cambrera amb els nostres refrescos i els nachos amb carn... els posa a la tauleta i marxa. Nosaltres fartem els nachos mentre gaudim de la peli. Quan acabem amb aquests, ens porten una taula de formatges amb les seues torradetes de pa i el seu ganivet formatger... A mesura que avança la peli pots veure com de tant en tant una cambrera entra amb els més diversos menjars: copes de gelat, cerveses, cava, carns... però també amb bufes (crispetes), i les va servint a les taules/butaques que així ho han comandat.
Així és com vaig gaudir de la darrera peli de Batman. Ja sé que per als més puristes açò pot ser un sacrilegi però, tot hi ha que dir-ho, val la pena provar-ho alguna vegada... no moltes, perquè entre entrades i sopar ens vam deixar uns 30€ per cap...
Res més, us deixe algunes fotos que he trobat per internet per a que us feu una millor idea. Quan tinga descarregades les que ens vam fer nosaltres ja us les deixaré.
Salut!
Us conte la seqüència:
-Entrades: arribes al cinema i vas a la taquilla normal, però demanes que vols veure la peli en la sala de Gold Class (en el cinema on vam anar nosaltres hi ha dues sales d’aquestes). Aquí el cinema sol costar uns 7-8 €, però aquest et costa 15 €... aquí és quan comences a veure que no serà una sala “normal”.
-La sala d’espera: entrem al cinema, i al fons del passadís on hi ha les sales es pot veure una porta de vidre on diu “Gold Class”... i allí ens dirigim. Quan obrim la porta ens trobem en una mena de “restaurant Vip” i una xica molt amable ens ofereix unes cartes amb el menú del restaurant que, per suposat, menjarem mentre veiem la peli. Ens assentem en uns sillons per a veure la carta i decidir què volem prendre.
-La comanda del sopar: un cop vista la carta decidim que prendrem algunes coses de picar (una nachos amb carn i una taula de formatges) i un parell de refrescos, i ens dirigim a la barra del restaurant per fer la comanda. Allí, un xic ens pregunta què volem i en quin moment de la peli ho volem prendre!!... nosaltres li diem que ens porten el refresc i els nachos quan la peli porte un quart d’hora i els formatges a la mitja hora.
-La sala: una senyoreta molt amable ens acompanya a la sala. Quan entrem podem veure que es tracta d’una sala amb només 30 “butaques” agrupades de dos en dos i amb una ampla separació amb les dels costats i les de davant i darrere, a més, entre mig de les butaques hi ha una tauleta. He dit butaques per dir alguna cosa, ja que es tracta d’una mena de sillons absolutament tendrets que tenen al costat dret un botó amb el que pots reclinar-lo fins que es fa llit!!... no aptes per a persones amb tendència a dormir al cinema. Per suposat la pantalla és gegant i el so digital...etc.
-El sopar: quan portem un quart d’hora de peli, apareix pel costat una cambrera amb els nostres refrescos i els nachos amb carn... els posa a la tauleta i marxa. Nosaltres fartem els nachos mentre gaudim de la peli. Quan acabem amb aquests, ens porten una taula de formatges amb les seues torradetes de pa i el seu ganivet formatger... A mesura que avança la peli pots veure com de tant en tant una cambrera entra amb els més diversos menjars: copes de gelat, cerveses, cava, carns... però també amb bufes (crispetes), i les va servint a les taules/butaques que així ho han comandat.
Així és com vaig gaudir de la darrera peli de Batman. Ja sé que per als més puristes açò pot ser un sacrilegi però, tot hi ha que dir-ho, val la pena provar-ho alguna vegada... no moltes, perquè entre entrades i sopar ens vam deixar uns 30€ per cap...
Res més, us deixe algunes fotos que he trobat per internet per a que us feu una millor idea. Quan tinga descarregades les que ens vam fer nosaltres ja us les deixaré.
Salut!
Aquest és exactament el lloc on vam estar nosaltres. Podeu veure les butaques reclinables i la tauleta del mig per a sopar...jeje
Aquest és un dels anuncis d'aquestes sales...
dissabte, 9 d’agost del 2008
La natació olímpica
Ahir van començar els JJ.OO., al mateix temps que Rússia i Geòrgia començaven una nova guerra en Europa... però no vaig a parlar d'açò, avui vull centrar-me en una altra mena d'invasió, un altre tipus d'injerència...i és en la natació!. No si heu llegit que el Comité Olímpic Internacional ha decidit canviar l'ordre tradicional de les proves de natació: ara les finals es faran ple matí i les eliminatòries per la vesprada. Aquesta inaudita decissió no té altra explicació que la petició de la NBC, la televisió dels Estats Units que emet els jocs, en que la natació hauria de fer-se en horari de màxima audiència en els Estats Units... i per això i altres coses ha pagat al COI 3,5 bilions de dolars!.
Però fins on hem arribat?... quina mena d'olimpiades són aquestes?... les olimpiades són un patrimoni mundial, i no d'aquells que paguen més. Ara, gràcies a aquesta decisió, les finals de la natació, que en Europa serien en horari de matí (de 10 a 13 h) seran per la nit (entre les 3-5 de la matinada)...
Perquè ningú no denuncia fortament aquestes prepotències dels EUA?, perquè poden fer el que vulguen en aquest mon?... com pot un comité olímpic vendre la seua dignitat d'aquesta manera?, perquè els 450 milons de ciutadans dels EUA són més importants que els 5.000 milions restants?... mai no ho podre entendre.
Salut!
Però fins on hem arribat?... quina mena d'olimpiades són aquestes?... les olimpiades són un patrimoni mundial, i no d'aquells que paguen més. Ara, gràcies a aquesta decisió, les finals de la natació, que en Europa serien en horari de matí (de 10 a 13 h) seran per la nit (entre les 3-5 de la matinada)...
Perquè ningú no denuncia fortament aquestes prepotències dels EUA?, perquè poden fer el que vulguen en aquest mon?... com pot un comité olímpic vendre la seua dignitat d'aquesta manera?, perquè els 450 milons de ciutadans dels EUA són més importants que els 5.000 milions restants?... mai no ho podre entendre.
Salut!
divendres, 8 d’agost del 2008
Adelaida 8 d'agost de 2008
Hola a tothom...ja sé que fa dies que no us conte res de terres australs, però és que estic a Adelaida i sinó és el cap de setmana no és que faça moltes coses interessants...
Aquest cap de setmana volem anar a Victor Harbour (una hora al sud, més o menys) per a fer un tour d'avistament de balenes, però el temps està un poc mogut i ens han dit que fins el mateix matí del diumenge no se sabrà si es pot fer el tour (que és d'unes dues hores en vaixell). A més s'han d'assegurar que hi ha balenes eixe dia...jeje... aquesta és l'activitat que més ganes tinc de fer, així que si no és aquest diumenge serà un altre dia, però ho faré!
Salut!
Aquest cap de setmana volem anar a Victor Harbour (una hora al sud, més o menys) per a fer un tour d'avistament de balenes, però el temps està un poc mogut i ens han dit que fins el mateix matí del diumenge no se sabrà si es pot fer el tour (que és d'unes dues hores en vaixell). A més s'han d'assegurar que hi ha balenes eixe dia...jeje... aquesta és l'activitat que més ganes tinc de fer, així que si no és aquest diumenge serà un altre dia, però ho faré!
Salut!
dijous, 7 d’agost del 2008
El rei d'Espanya...
Val la pena que llegiu açò... com és un poc llarg us pose un enllaç on ho podeu llegir.
Salut!
http://antifeixistes.org/ampli_noticia.php?id=307
Salut!
http://antifeixistes.org/ampli_noticia.php?id=307
dimecres, 6 d’agost del 2008
El pardal és pardal...
Seguint amb el tema poètic us deixe un dels poemes/cançons més famosos i bonics d'Euskal Herria. És del cantautor Mikel Laboa i es titula "Txoria txori" ("l'ocell és ocell"):
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Traducció:
Si l'hi hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
Salut!
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Traducció:
Si l'hi hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
Salut!
dilluns, 4 d’agost del 2008
Els micos i el plàtan
Buscant una cosa per la xarxa he trobat aquesta interessant història sobre la formació dels paradigmes:
Un grupo de científicos colocó cinco monos en una jaula, en cuyo centro colocaron una escalera y, sobre ella, un montón de bananas. Cuando un mono subía la escalera para agarrar las bananas los científicos lanzaban un chorro de agua fría sobre los que quedaban en el suelo. Después de algún tiempo, cuando un mono iba a subir la escalera, los otros le pegaban una paliza.
Pasado algún tiempo más, ningún mono subía la escalera, a pesar de la tentación de las bananas.
Entonces, los científicos sustituyeron uno de los monos por otro nuevo. La primera cosa que hizo el nuevo fue subir la escalera a por las bananas, siendo rápidamente bajado por los otros, quienes le pegaron. Después de algunas palizas, el nuevo integrante del grupo ya no subió más la escalera.
Un segundo mono fue sustituido, y ocurrió lo mismo. Además, el primer sustituto participó con entusiasmo de la paliza al novato. Un tercero fue cambiado, y se repitió el hecho. El cuarto y, finalmente, el último de los veteranos fue sustituido.
Los científicos quedaron, entonces, con un grupo de cinco monos que, aun cuando nunca recibieron un baño de agua fría, continuaban golpeando a aquel que intentase llegar a las bananas.
Si fuese posible preguntar a algunos de ellos por qué le pegaban a quien intentase subir la escalera, con certeza la respuesta sería: "No se, las cosas siempre se han hecho así aquí..."
Interessant, no?... així és com es formen molts dels paradigmes socials assumits...
El text que he trobat acabava amb aquesta encertada cita:
"És més fàcil desintegrar un àtom que un pre-concepte".
Albert Einstein.
Salut i molta ciència!
Un grupo de científicos colocó cinco monos en una jaula, en cuyo centro colocaron una escalera y, sobre ella, un montón de bananas. Cuando un mono subía la escalera para agarrar las bananas los científicos lanzaban un chorro de agua fría sobre los que quedaban en el suelo. Después de algún tiempo, cuando un mono iba a subir la escalera, los otros le pegaban una paliza.
Pasado algún tiempo más, ningún mono subía la escalera, a pesar de la tentación de las bananas.
Entonces, los científicos sustituyeron uno de los monos por otro nuevo. La primera cosa que hizo el nuevo fue subir la escalera a por las bananas, siendo rápidamente bajado por los otros, quienes le pegaron. Después de algunas palizas, el nuevo integrante del grupo ya no subió más la escalera.
Un segundo mono fue sustituido, y ocurrió lo mismo. Además, el primer sustituto participó con entusiasmo de la paliza al novato. Un tercero fue cambiado, y se repitió el hecho. El cuarto y, finalmente, el último de los veteranos fue sustituido.
Los científicos quedaron, entonces, con un grupo de cinco monos que, aun cuando nunca recibieron un baño de agua fría, continuaban golpeando a aquel que intentase llegar a las bananas.
Si fuese posible preguntar a algunos de ellos por qué le pegaban a quien intentase subir la escalera, con certeza la respuesta sería: "No se, las cosas siempre se han hecho así aquí..."
Interessant, no?... així és com es formen molts dels paradigmes socials assumits...
El text que he trobat acabava amb aquesta encertada cita:
"És més fàcil desintegrar un àtom que un pre-concepte".
Albert Einstein.
Salut i molta ciència!
diumenge, 3 d’agost del 2008
150 anys sense Déu...
Aquí teniu l'enllaç a un article aparegut avui sobre els 150 anys de la publicació de l'Evolució de les Espècies de Darwin i Wallace.
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/150/anos/liberados/creador/sobrenatural/elpepisoc/20080803elpepisoc_2/Tes
Salut i molta ciència!
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/150/anos/liberados/creador/sobrenatural/elpepisoc/20080803elpepisoc_2/Tes
Salut i molta ciència!
divendres, 1 d’agost del 2008
Més que un club...
Avui podem llegir en la majoria dels periòdics que el Barça ha cancel·lat el seu vol amb Air Berlin als Estats Units perquè aquesta companyia es nega a potenciar l'ús del Català en els seus vols a les Illes Balears. Evidentment, tots els diaris espanyols (i part dels catalans) ataquen aquesta decissió i la titllen de bogeria nacionalista, etc.
El fet és que fa unes setmanes el govern de les Illes va demanar a les companyies que operen vols amb aquest territori que intentaren utilitzar també el català en els seus vols i en els seus recursos (pàgina web, atenció al client...). La resposta d'Air Berlin va ser digna d'altres temps en Alemanya, menyspreant la nostra llengua amb afirmacions com: "La partición de España en nacionalismos regionales es de hecho un retorno a los mini estados medievales. Hasta ahora me pensaba que vivíamos en una Europa sin fronteras" o amb l'afirmació que la llengua d'Espanya és el castellà i que no tenien perquè atendre a les persones en català...
Des d'aquest moment han estat nombroses les persones i les institucions que han endegat campanyes en contra d'aquesta companyia aèria amb l'enviament de cartes i mails demanant una rectificació de les declaracions fetes i una potenciació de la llengua pròpia de les Illes en els vols que operen allí (la Plataforma per la Llengua i altres webs van transmetre més de 26000 queixes envers Air Berlin en menys d'un mes).
Fins ara, aquestes respostes ciutadanes havien passat quasi desapercebudes però, la decissió del Barça de cancel·lar el seu vol (amb la conseqüent pèrdua dels diners) i anar amb un altre ha fet que de nou tots aquells defensors del "Manifiesto españolista" ixquen de les seues cases. I és que no hi ha cosa que tinga més resó que el futbol. I en aquest cas me n'alegre. És amb aquestes coses com aquells que diuen ser "més que un club" demostren que ho són. I aquí és on s'ha d'entendre perquè entre molts de nosaltres desperta molta més simpatia el Barça que altres equips de les nostres ciutats (entengue's: València C.F o C.D. Castellón ).
Fa anys, un professor de l'institut em va dir que el que realment necessitava el nostre país eren futbolistes independentistes i que no ho amagaren. I tenia tota la raó, compta més allò que diu un futbolista que qualsevol altra persona de la societat. Si un metge diu que fumar és dolent i Ronaldinho diu que és bó, hi haurà molta més gent que farà cas al que diu el futbolista que al que diu l'expert en la matèria.
I és aquí on crec que el Barça de Laporta està fent les coses prou bé. No em referisc a temes econòmics ni capitalistes, simplement dic que fets com aquest d'Air Berlin o aquell de fa uns anys de la plataforma per la llengua en el que es va plantar una pancarta el mapa del la nostra nació en el cercle central del camp, fa que la gent s'identifique amb la nostra realitat nacional i amb la nostra cultura.
El dia que el València o el Vila-Real facen declaracions o actes d'aquest tipus tindrem peu i mig en la llibertat.
Salut!
El fet és que fa unes setmanes el govern de les Illes va demanar a les companyies que operen vols amb aquest territori que intentaren utilitzar també el català en els seus vols i en els seus recursos (pàgina web, atenció al client...). La resposta d'Air Berlin va ser digna d'altres temps en Alemanya, menyspreant la nostra llengua amb afirmacions com: "La partición de España en nacionalismos regionales es de hecho un retorno a los mini estados medievales. Hasta ahora me pensaba que vivíamos en una Europa sin fronteras" o amb l'afirmació que la llengua d'Espanya és el castellà i que no tenien perquè atendre a les persones en català...
Des d'aquest moment han estat nombroses les persones i les institucions que han endegat campanyes en contra d'aquesta companyia aèria amb l'enviament de cartes i mails demanant una rectificació de les declaracions fetes i una potenciació de la llengua pròpia de les Illes en els vols que operen allí (la Plataforma per la Llengua i altres webs van transmetre més de 26000 queixes envers Air Berlin en menys d'un mes).
Fins ara, aquestes respostes ciutadanes havien passat quasi desapercebudes però, la decissió del Barça de cancel·lar el seu vol (amb la conseqüent pèrdua dels diners) i anar amb un altre ha fet que de nou tots aquells defensors del "Manifiesto españolista" ixquen de les seues cases. I és que no hi ha cosa que tinga més resó que el futbol. I en aquest cas me n'alegre. És amb aquestes coses com aquells que diuen ser "més que un club" demostren que ho són. I aquí és on s'ha d'entendre perquè entre molts de nosaltres desperta molta més simpatia el Barça que altres equips de les nostres ciutats (entengue's: València C.F o C.D. Castellón ).
Fa anys, un professor de l'institut em va dir que el que realment necessitava el nostre país eren futbolistes independentistes i que no ho amagaren. I tenia tota la raó, compta més allò que diu un futbolista que qualsevol altra persona de la societat. Si un metge diu que fumar és dolent i Ronaldinho diu que és bó, hi haurà molta més gent que farà cas al que diu el futbolista que al que diu l'expert en la matèria.
I és aquí on crec que el Barça de Laporta està fent les coses prou bé. No em referisc a temes econòmics ni capitalistes, simplement dic que fets com aquest d'Air Berlin o aquell de fa uns anys de la plataforma per la llengua en el que es va plantar una pancarta el mapa del la nostra nació en el cercle central del camp, fa que la gent s'identifique amb la nostra realitat nacional i amb la nostra cultura.El dia que el València o el Vila-Real facen declaracions o actes d'aquest tipus tindrem peu i mig en la llibertat.
Salut!
dijous, 31 de juliol del 2008
Una d'Estellés
HORACIANES
I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
Vicent ANDRÉS ESTELLÉS,
Obra completa 2. Les pedres de l'àmfora, Ed. L'Estel, València, 1974.
I
res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.
m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.
l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,
me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.
cloc els ulls i me’l fot.
Vicent ANDRÉS ESTELLÉS,
Obra completa 2. Les pedres de l'àmfora, Ed. L'Estel, València, 1974.
dimecres, 30 de juliol del 2008
Crims de guerra
Aquests dies podem escoltar i veure a totes les televisions del món el tema de l’arrest a Sèrbia de Radovan Karadzic. No és la meua intenció parlar exactament d’ell, sinó que amb aquesta excusa m’agradaria fer una petita reflexió sobre el tema dels crims de guerra i els genocidis.
Bàsicament dues són les qüestions que em planteje:
Bàsicament dues són les qüestions que em planteje:
1-si estàs en una guerra, hi ha alguna cosa que no siguen crims de guerra?
2-qui diu què és genocidi i què no ho és?
La primera pregunta es podria respondre fàcilment, ja que òbviament tot crim realitzat durant una guerra és un crim de guerra... però, a què es refereixen els “tribunals internacionals” amb aquesta afirmació?. Supose que serà a quan en una guerra algú sobrepassa els límits de l’horror permesos, no?. Però aleshores, qui posa aquests límits?...
La segona pregunta potser siga més fàcil de respondre, ja que per definició un genocidi és l’exterminació d’un poble o d’un grup ètnic.
La reflexió que m’agradaria fer és que si a Karadzic el van a jutjar per ser un criminal de guerra i un genocida (tot el mon hi està d’acord, no?), ¿perquè no estan en la mateixa llista els presidents de països com per exemple EEUU, Israel, Rússia, Turquia, Marroc...que també se salten a la torera les resolucions de la ONU, que no signen els tractats contra, per exemple, les bombes de dispersió i que estan practicant des de fa anys clars genocidis en Irak, Palestina, Txetxènia, Kurdistan o Sahara, respectivament?, perquè pels mateixos crims uns són condemnats i uns altres no?... la resposta supose que està en que uns ballen al son d’Europa i els Estats Units i els altres no.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Adelaida 27 de juliol de 2008
Hola a tothom...ara que estic a Adelaida hi ha menys coses interessants que contar...jeje, tot i que hi ha semblances, com per exemple que la gent aquí tampoc es banya a la platja... al nord pels cocodrils i aquí pels taurons, entre ells el gran blanc.
Però bé, ahir vaig fer una cosa solc fer habitualment també a casa, i és seure davant la tele per a veure el Tour... ja sé que açò, en principi, no té res d’especial, però les aparences enganyen. Com sabeu, ara estem amb una diferència horària d’unes 7.30 hores, així que aquí, el Tour, el fan per la nit. És estrany veure als ciclistes a hora de dormir. Però gràcies a aquesta diferència horària també hi ha coses que no canvien, així, si al País Valencià veiem l’etapa desprès de dinar, aquí ho fem desprès de sopar, i si a València sempre em perd alguns minuts quan el cap se’n va amb la migdiada, aquí res no canvia, i ahir em vaig adormir durant uns 15 minuts...jeje...ja veieu que tot i les diferències hi ha coses que no canvien. Un punt bo que té veure el ciclisme a aquestes hores és que ho pots fer tal i com nosaltres veiem un partit de futbol... amb la “picaeta”!... i així ho vam fer ahir. La parella de la companya de casa d’Inés és aficionat al ciclisme, així que vam comprar unes cerveses, unes papes i unes ametles i... a veure les bicis!...
Salut!
Però bé, ahir vaig fer una cosa solc fer habitualment també a casa, i és seure davant la tele per a veure el Tour... ja sé que açò, en principi, no té res d’especial, però les aparences enganyen. Com sabeu, ara estem amb una diferència horària d’unes 7.30 hores, així que aquí, el Tour, el fan per la nit. És estrany veure als ciclistes a hora de dormir. Però gràcies a aquesta diferència horària també hi ha coses que no canvien, així, si al País Valencià veiem l’etapa desprès de dinar, aquí ho fem desprès de sopar, i si a València sempre em perd alguns minuts quan el cap se’n va amb la migdiada, aquí res no canvia, i ahir em vaig adormir durant uns 15 minuts...jeje...ja veieu que tot i les diferències hi ha coses que no canvien. Un punt bo que té veure el ciclisme a aquestes hores és que ho pots fer tal i com nosaltres veiem un partit de futbol... amb la “picaeta”!... i així ho vam fer ahir. La parella de la companya de casa d’Inés és aficionat al ciclisme, així que vam comprar unes cerveses, unes papes i unes ametles i... a veure les bicis!...
Salut!
dimecres, 23 de juliol del 2008
Adelaida 23 de juliol de 2008
Hola a tothom... desprès de passar uns dies vertaderament interessants en l’extrem nord d’Austràlia ja estic a Adelaida (a l’extrem sud...). I això es nota... ahir pel matí estàvem a 37º, i avui pel matí quan hem arribat a Adelaida en feia 6º... és el que té passar de l’estació seca tropical a l’hivern de clima meditrerrani.
Doncs bé, tal i com us vaig dir hem estat uns dies en una zona costanera molt aïllada, amb una costa preciosa, plena de manglars, entre la desembocadura de dos rius i absolutament verge. El problema era el de sempre... que no ens podíem quasi ni apropar a la vora de la platja pels cocodrils... però tot i això, en les meues estones lliures he aprofitat per a pescar, això si, sempre ben apegat al cotxe no siga cas que tingués que pujar d’un bot...jeje.
A nivell arqueològic hem visitat alguns jaciments increïbles... és al·lucinant la quantitat de llocs arqueològics que hi ha en aquesta zona, et mareges només de pensar-ho.
Vam estar acampats en una mena de càmping que s’ha muntat un tipet, allí, enmig del no res. Dic càmping per dir alguna cosa, no us penseu que allò era Marina d’Or. Es tracta d’un home que ha llogat als aborígens de la zona un petit espai de bosc (al costat de la mar), s’ha muntat una estructura prefabricada per a viure ell, i ja està...jeje... tu vas i acampes a prop de l’estructura (per a tindre aigua...llum no n’hi ha).
La veritat és que és una experiència emocionant estar en llocs així, i es fa difícil d’explicar. Notes que estàs aïllat... el poble més proper està a més de 150 km (Jabiru) per pistes de terra i és una zona amb uns boscos preciosos, plens d’animals, sobretot aus, però també dingos, cavalls salvatges i cangurs, i amb una costa verge plena de peixos de tot tipus (i els habituals cocodrils, alguns de més de 6 metres!).
Us vaig a penjar algunes fotos, tot i que com us he dit, és difícil imaginar-s’ho si no estàs allí.
Salut!
Doncs bé, tal i com us vaig dir hem estat uns dies en una zona costanera molt aïllada, amb una costa preciosa, plena de manglars, entre la desembocadura de dos rius i absolutament verge. El problema era el de sempre... que no ens podíem quasi ni apropar a la vora de la platja pels cocodrils... però tot i això, en les meues estones lliures he aprofitat per a pescar, això si, sempre ben apegat al cotxe no siga cas que tingués que pujar d’un bot...jeje.
A nivell arqueològic hem visitat alguns jaciments increïbles... és al·lucinant la quantitat de llocs arqueològics que hi ha en aquesta zona, et mareges només de pensar-ho.
Vam estar acampats en una mena de càmping que s’ha muntat un tipet, allí, enmig del no res. Dic càmping per dir alguna cosa, no us penseu que allò era Marina d’Or. Es tracta d’un home que ha llogat als aborígens de la zona un petit espai de bosc (al costat de la mar), s’ha muntat una estructura prefabricada per a viure ell, i ja està...jeje... tu vas i acampes a prop de l’estructura (per a tindre aigua...llum no n’hi ha).
La veritat és que és una experiència emocionant estar en llocs així, i es fa difícil d’explicar. Notes que estàs aïllat... el poble més proper està a més de 150 km (Jabiru) per pistes de terra i és una zona amb uns boscos preciosos, plens d’animals, sobretot aus, però també dingos, cavalls salvatges i cangurs, i amb una costa verge plena de peixos de tot tipus (i els habituals cocodrils, alguns de més de 6 metres!).
Us vaig a penjar algunes fotos, tot i que com us he dit, és difícil imaginar-s’ho si no estàs allí.
Salut!
Aquí us penje la imatge promesa d'un dels taurons grisos que vam pescar... no és tan gran com un blanc, ja ho sé, però haurieu d'haver vist les dents que tenia...
Aquí ens teniu a Ines i a mi en el lloc on ens quedàvem en la comunitat de Gunbalanya...
Aquesta és la carretera principal de la zona...és com una autopista comparada amb les habituals. Podeu veure al fons un dels cotxes que portàvem.
I aquesta dels llocs habituals pels que ens movíem tant per anar a la zona d'acampada com per arribar als jaciments...
Aquesta és la zona de manglars on vam anar a pescar.
I aquí teniu un de les meues captures...
Aquí una imatge del tipus de bosc que hi ha en aquesta zona...els arbres són diverses varietats d'eucaliptus i com podeu veure també hi ha palmeres (la foto està feta des de dins d'una balma amb pintures rupestres).
Aquestes són dues imatges de les platges de la zona. Al fons podeu veure els boscos de manglars que ho envolten tot.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Gunbalanya 18 de juliol 2008
Hola a tothom... avui marxem cap al nord del territori. Anirem tres dies a la costa del mar d'Arafura (Arafura Sea) a fer unes prospeccions. Es tracta d'una de les costes amb major biodiversitat marina del planeta... aixi que espere xalar com un gos...jeje. Farem prospeccions per una zona remota... l'unica pega es que, tot i que estarem acampats en la platja, just enfront d'un escull de corall es impossible fer res dins de l'aigua degut a diversos perills mortals...jeje: cocodrils, diversos taurons, la box jelly-fish (una petita medusa que et pot matar) el Blue-rings (un petit polp tambe et pot matar)...i fins i tot hi ha diversos tipus de caragolet mari amb un veri que et pot deixar paralitzat...jeje... tot aixo sense contar amb les habituals serps i aranyes de terra ferma...ja veieu que el panorama es presenta emocionant.
Parlant de perills... el proper dia us penjare la foto d'un dels dos taurons grisos que vam pescar l'altres dia...jeje...si, si, taurons!
Espere poder contar-vos coses interessants quan tornem de l'aventura (si es que aquesta ja no ho es prou...)
Salut!
Parlant de perills... el proper dia us penjare la foto d'un dels dos taurons grisos que vam pescar l'altres dia...jeje...si, si, taurons!
Espere poder contar-vos coses interessants quan tornem de l'aventura (si es que aquesta ja no ho es prou...)
Salut!
dimecres, 16 de juliol del 2008
Gunbalanya 16 de juliol de 2008
Hola, aquests dos darrers dies hem passat el dia al turó d’Injalak documentant art rupestre, però avui i demà ens quedem en la comunitat treballant.
Així que he estat aprofitant per a treballar i fer alguna passejada pel costat dels aiguamolls per a gaudir de la gran quantitat de fauna, sobretot aus aquàtiques, que es poden veure... això si, ben separat de la vora de l’aigua (almenys 50 metres) per si hi ha algun cocodril que em vulga de sopar...jeje... i això que entre la comunitat i l’aigua hi ha una mena de tanca de fil d’aram de punxes... però encara així l’any passat quan els xiquets van arribar a l’escola es van trobar amb un cocodril, així que sempre has d’anar amb molta prudència. Durant la passejada he pogut veure almenys 5 cocodrils, d’un d’ells us pose la foto, ja sé que no és massa bona, però la càmera no dona per a més...
Fa dos dies vaig poder tornar a pescar i, imprudentment, ens vam col·locar en un lloc no massa segur... però això em va permetre veure un d’aquells animalets que solen eixir en els docus i que no pensava que veuria mai... no sé si us sonen eixos peixets del fang que poden viure tant dins com fora de l’aigua; són uns peixets petits (uns 4-5 cm) que tenen dues petites aletes davanteres que utilitzen com una mena de potes per a desplaçar-se pel fang de la vora de l’aigua... doncs allí on ens vam posar a pescar hi havia un fum d’ells, el que passa és que no em podia apropar tant a la vora de l’aigua per a fer-los una foto degut als cocodrils.
Us penje també una foto d’un dels cartells que hi ha en el menjador de l’escola en els que els diuen als xiquets allò millor per a la seua salut. Són demblants a alguns que també tenim nosaltres, però fixeu-vos en l’apartat de la carn (baix a la dreta “meat”)... hi ha algunes diferències alimentàries amb nosaltres, no?.
Demà o després demà anirem de visita a un jaciment d’art del Kakadu National Park, així que segur que us podré contar noves coses.
Salut!
Aqui podeu veure on estavem pescant... jo soc el de roig.
Aquest es el cartell per una alimentacio equilibrada... veieu la carn?
Aquesta es una aguila a sobre d'un termiter...
Aquest es un Jaburu...
En la meua passejada d'aquesta tarde he vist alguns com aquest... el veieu?
Així que he estat aprofitant per a treballar i fer alguna passejada pel costat dels aiguamolls per a gaudir de la gran quantitat de fauna, sobretot aus aquàtiques, que es poden veure... això si, ben separat de la vora de l’aigua (almenys 50 metres) per si hi ha algun cocodril que em vulga de sopar...jeje... i això que entre la comunitat i l’aigua hi ha una mena de tanca de fil d’aram de punxes... però encara així l’any passat quan els xiquets van arribar a l’escola es van trobar amb un cocodril, així que sempre has d’anar amb molta prudència. Durant la passejada he pogut veure almenys 5 cocodrils, d’un d’ells us pose la foto, ja sé que no és massa bona, però la càmera no dona per a més...
Fa dos dies vaig poder tornar a pescar i, imprudentment, ens vam col·locar en un lloc no massa segur... però això em va permetre veure un d’aquells animalets que solen eixir en els docus i que no pensava que veuria mai... no sé si us sonen eixos peixets del fang que poden viure tant dins com fora de l’aigua; són uns peixets petits (uns 4-5 cm) que tenen dues petites aletes davanteres que utilitzen com una mena de potes per a desplaçar-se pel fang de la vora de l’aigua... doncs allí on ens vam posar a pescar hi havia un fum d’ells, el que passa és que no em podia apropar tant a la vora de l’aigua per a fer-los una foto degut als cocodrils.
Us penje també una foto d’un dels cartells que hi ha en el menjador de l’escola en els que els diuen als xiquets allò millor per a la seua salut. Són demblants a alguns que també tenim nosaltres, però fixeu-vos en l’apartat de la carn (baix a la dreta “meat”)... hi ha algunes diferències alimentàries amb nosaltres, no?.
Demà o després demà anirem de visita a un jaciment d’art del Kakadu National Park, així que segur que us podré contar noves coses.
Salut!
Aqui podeu veure on estavem pescant... jo soc el de roig.
Per a que vegeu que no us enganye... les petjades els cocodrils alli on estava pescant...
Dues vistes de la comunitat a la vora de l'aiguamoll.
Aquest es el cartell per una alimentacio equilibrada... veieu la carn?Aquesta es una aguila a sobre d'un termiter...Aquest es un Jaburu...En la meua passejada d'aquesta tarde he vist alguns com aquest... el veieu?diumenge, 13 de juliol del 2008
Gunbalanya 13 de juliol de 2008
Hola, avui hem passat el matí en el turó d’Injalak. Ja us vaig comentar l’altre dia que és en aquest on treballa l’equip de recerca, però que la comunitat està envoltada de dos més.
Us deixe dues fotos de la comunitat vista des del turó d’Injalak.
Salut!
Us deixe dues fotos de la comunitat vista des del turó d’Injalak.
Salut!
dissabte, 12 de juliol del 2008
12 de juliol de 2008
Hola a tothom i totadon... avui pel matí he pogut anar a pescar al East Alligator River, que com el seu nom indica i tal i com us vaig explicar el primer dia, es caracteritza per tindre una elevada concentració de cocodrils de grans dimensions... digueu-me inconscient, però me motivava la idea de poder pescar un barramundi (que és el peix d’aigua dolça més apreciat a Austràlia) sabent que hi ha cocodrils de més de 4 metres al meu voltant...jeje. Per a que vegeu que no dic mentides us deixo algunes fotos de mostra: en la primera podeu veure la senyal que hi ha per tot arreu quan t’apropes al riu, en la segona i la tercera podeu veure els meus companys de pesca que estaven just a l’altra vora del riu i en la quarta em podeu veure a mi amb el meu primer barramundi... no direu que no teniu enveja!.
Desprès, quan hem tornat a la comunitat he pogut veure uns arbres plens de raboses voladores i els he fet algunes fotos (us en deixe una). No sé perquè però m’agraden aquests animals... que per cert es mengen els aborígens. Estic esperant a que algú em convide a una torrada...
Salut!
Desprès, quan hem tornat a la comunitat he pogut veure uns arbres plens de raboses voladores i els he fet algunes fotos (us en deixe una). No sé perquè però m’agraden aquests animals... que per cert es mengen els aborígens. Estic esperant a que algú em convide a una torrada...
Salut!
divendres, 11 de juliol del 2008
11 de juliol de 2008
Hola, avui pel matí ens hem alçat i hem anat al turó d’Injalak, un dels tres que envolten la comunitat i en el que l’equip de recerca que treballa aquí centra les seues investigacions.
Com acabe de dir, la comunitat està envoltada de tres turons i d’una zona de marjals que en l’estació humida creix fins a deixar aïllada la comunitat, i en la que hi ha milers d’animals, sobretot aus, però també es veuen bous salvatges i com no, molts cocodrils, dels que encara no n’he vist cap (estem a uns 150 metres de l’aigua). Entre les aus podem trobar tota classe de garses, cacatues i sobretot pelicans.
Doncs bé, aquest matí hem anat al turó d’Injalak i m’ha quedat flipant... és l’art més al·lucinant que he vist mai. Hi ha milers de figures, sobretot peixos i figures humanes, però també centenars d’altres com cocodrils, cangurs, éssers fantàstics, llangardaixos, aus... i moltes d’elles són policromes (en roig, groc i blanc) i d’unes dimensions considerables. A més, cronològicament deuen abraçar molts milers d’anys, ja que es poden veure des d’animals ja extingits fins a pintures fetes fa uns 100 anys.
El turó té centenars de balmes, unes petites i algunes més fondes (tipus cova) i en quasi totes hi podem trobar representacions artístiques, tot i que algunes balmes en tenen tantes que quasi no es veu la roca del fons, i de lluny és quasi com una gran taca que cobreix l’interior, però quan te n’apropes pots descobrir un dels arts més impressionants del planeta (per no dir el més impressionant).
Salut!
Com acabe de dir, la comunitat està envoltada de tres turons i d’una zona de marjals que en l’estació humida creix fins a deixar aïllada la comunitat, i en la que hi ha milers d’animals, sobretot aus, però també es veuen bous salvatges i com no, molts cocodrils, dels que encara no n’he vist cap (estem a uns 150 metres de l’aigua). Entre les aus podem trobar tota classe de garses, cacatues i sobretot pelicans.
Doncs bé, aquest matí hem anat al turó d’Injalak i m’ha quedat flipant... és l’art més al·lucinant que he vist mai. Hi ha milers de figures, sobretot peixos i figures humanes, però també centenars d’altres com cocodrils, cangurs, éssers fantàstics, llangardaixos, aus... i moltes d’elles són policromes (en roig, groc i blanc) i d’unes dimensions considerables. A més, cronològicament deuen abraçar molts milers d’anys, ja que es poden veure des d’animals ja extingits fins a pintures fetes fa uns 100 anys.
El turó té centenars de balmes, unes petites i algunes més fondes (tipus cova) i en quasi totes hi podem trobar representacions artístiques, tot i que algunes balmes en tenen tantes que quasi no es veu la roca del fons, i de lluny és quasi com una gran taca que cobreix l’interior, però quan te n’apropes pots descobrir un dels arts més impressionants del planeta (per no dir el més impressionant).
Salut!
Gunbalanya 10 de juliol de 2008
El dia 7 vam volar de Dublín a Barcelona... el dia 8 ho vam fer de Barcelona a Singapur... el dia 9 de Singapur a Darwin... i el dia 10 un trajecte d’unes 4 hores en cotxe per arribar aquí, a Gunbalanya en Arnhem Land.
Intentaré contar-vos algunes coses cada dia, només les que més m’han impressionat o les que crega que més us agradaran, ja que totes les sensacions que es viuen en un lloc com aquest són difícils d’expressar en poques línies (que és el meu objectiu).
Darwin per ell mateix ja mereixeria un text ben llarg, però com que aquesta vegada només hi vam fer nit, doncs em limitaré a dir que és una ciutat per visitar amb tranquilitat i sobretot per a veure la natura que l’envolta. També vull dir que deu el seu nom a Charles Darwin que, en un dels seus nombrosos viatges amb el Beagle, va passar també per aquestes meravelloses terres. En aquests temps que corren, on l’ofensiva creacionista beata és més forta que mai, mereix la pena sentir-se en una ciutat que s’ha posat el nom d’aquella persona que ens va fer descobrir d’on venim i que va fer trontollar (i caure) les mentides de la religió.
El trajecte de Darwin fins a aquesta comunitat aborigen (Gunbalanya) et permet gaudir d’un paisatge increïble, ja que creues tot el Kakadu National Park, i just al creuar la seua frontera est apareix la primera cosa que us vull contar. La frontera est del parc natural dona pas a l’entrada al territori d’Arnhem Land. Aquesta frontera natural és un riu, el East Alligator River, que com el seu nom indica està farcit de cocodrils...dels cocodrils més gran del planeta, els Salt Water Crocodiles, que en edat adulta solen fer entre uns 5 metres de llarg... Doncs bé, aquesta frontera fluvial només es pot creuar dos cops al dia per un lloc condicionat per al pas de vehicles. I és que el nivell del riu depèn de la marea, i aquesta està en el seu punt més baix dos cops al dia (en aquesta època cap al migdia i cap a mitja vesprada) que és quan es pot creuar amb el cotxe... del contrari podries ser arrossegat per la força de l’aigua i caure dins del riu... (us deixo alguna foto d’aquest moment).
Doncs ve, després de passar la frontera i entrar en el territori d’Arnhem, en una mitja hora arribem a Gunbalanya. La comunitat està en un lloc increïble, però això ho deixaré per a un altre dia, ja que ara el que us vull dir és que quan vam arribar (era quasi de nit) em vaig quedar al·lucinat per la gran quantitat (milers) de raboses voladores que hi havia per tot arreu... m’encisa aquest animal!, és com un osset de peluix però amb ales de rata penada!...sempre veient-lo en els documentals de la 2 o del 33 (sí, jo els veig!) i ara en tenia milers volant (i cridant!) sobre el meu cap.
Bé, vaig a deixar-ho aquí que pretenia que fora una postal i he fet una carta. Demà us contaré més coses.
Salut!
Intentaré contar-vos algunes coses cada dia, només les que més m’han impressionat o les que crega que més us agradaran, ja que totes les sensacions que es viuen en un lloc com aquest són difícils d’expressar en poques línies (que és el meu objectiu).
Darwin per ell mateix ja mereixeria un text ben llarg, però com que aquesta vegada només hi vam fer nit, doncs em limitaré a dir que és una ciutat per visitar amb tranquilitat i sobretot per a veure la natura que l’envolta. També vull dir que deu el seu nom a Charles Darwin que, en un dels seus nombrosos viatges amb el Beagle, va passar també per aquestes meravelloses terres. En aquests temps que corren, on l’ofensiva creacionista beata és més forta que mai, mereix la pena sentir-se en una ciutat que s’ha posat el nom d’aquella persona que ens va fer descobrir d’on venim i que va fer trontollar (i caure) les mentides de la religió.
El trajecte de Darwin fins a aquesta comunitat aborigen (Gunbalanya) et permet gaudir d’un paisatge increïble, ja que creues tot el Kakadu National Park, i just al creuar la seua frontera est apareix la primera cosa que us vull contar. La frontera est del parc natural dona pas a l’entrada al territori d’Arnhem Land. Aquesta frontera natural és un riu, el East Alligator River, que com el seu nom indica està farcit de cocodrils...dels cocodrils més gran del planeta, els Salt Water Crocodiles, que en edat adulta solen fer entre uns 5 metres de llarg... Doncs bé, aquesta frontera fluvial només es pot creuar dos cops al dia per un lloc condicionat per al pas de vehicles. I és que el nivell del riu depèn de la marea, i aquesta està en el seu punt més baix dos cops al dia (en aquesta època cap al migdia i cap a mitja vesprada) que és quan es pot creuar amb el cotxe... del contrari podries ser arrossegat per la força de l’aigua i caure dins del riu... (us deixo alguna foto d’aquest moment).
Doncs ve, després de passar la frontera i entrar en el territori d’Arnhem, en una mitja hora arribem a Gunbalanya. La comunitat està en un lloc increïble, però això ho deixaré per a un altre dia, ja que ara el que us vull dir és que quan vam arribar (era quasi de nit) em vaig quedar al·lucinat per la gran quantitat (milers) de raboses voladores que hi havia per tot arreu... m’encisa aquest animal!, és com un osset de peluix però amb ales de rata penada!...sempre veient-lo en els documentals de la 2 o del 33 (sí, jo els veig!) i ara en tenia milers volant (i cridant!) sobre el meu cap.
Bé, vaig a deixar-ho aquí que pretenia que fora una postal i he fet una carta. Demà us contaré més coses.
Salut!
Dublín 30 de juny al 5 de juliol de 2008
Aquests dies han estat els de la celebració del World Archaeological Congress-6 (WAC-6). La veritat és que és impressionant poder assistir a un congrés d’aquestes dimensions. Han hagut més de 1800 persones acreditades, més de 200 posters presentats i més de 70 països representats. L’organització ha estat perfecta, amb un gran nombre de voluntaris distribuïts per tot arreu i uns horaris que es complien sempre. Donada la quantitat de comunicacions, hi havia 18 sessions desenvolupant-se al mateix temps...imagineu-vos quina quantitat de persones presentant les seues recerques!.
Salut!
Salut!
divendres, 4 de juliol del 2008
Dublín 2 de juliol de 2008
L’altre dia vaig veure un pamflet turístic anunciant la visita a una presó. No sé si hagués anat de normal, però en veure la foto de l’anunci vaig reconèixer el pati interior de la presó on s’ha filmat una de les grans pelis del segle XX.
Aquí us deixo la foto que vaig fer allí dins, i ja em direu si reconeixeu de quina peli es tracta.
Salut!
Aquí us deixo la foto que vaig fer allí dins, i ja em direu si reconeixeu de quina peli es tracta.
Salut!
Dublín 1 de juliol de 2008
Avui he anat a la fàbrica de Guinness... què voleu que us explique?... el museu de la cervesa es troba en un edifici de set plantes, cinc dedicades a museu i dues a restaurant i pub. El museu fa un repàs a la història i fabricació de la famosa cervesa. Es tracta d’un antic edifici industrial (segle XIX) que integra perfectament l’antiguitat i el disseny més modern en un museu realment didàctic i espectacular en la seua posada en escena. Només començar hi ha una còpia del contracte que va signar Arthur Guinness per a llogar el lloc on avui dia es troba la fàbrica de la cervesa... la veritat és que no ho va fer gens malament ja que, per unes 47 lliures anuals de lloguer es va fer amb els edificis i l’accés a l’aigua corrent de Dublin per un període de 9000 anys!!... i aquí segueixen.
Però bé, la culminació de la visita és el Gravity Bar, que situat en la part més alta de l’edifici, i amb una forma circular i amb parets de vidre, et permet tindre una vista espectacular de la ciutat mentre et beus una meravellosa pinta de Guinness (inclosa en el preu de l’entrada al museu). A més, ha de ser la millor Guinness del món, ja que aquí en Irlanda diuen que aquesta cervesa, quant més de temps passa en el transport més perd la seua qualitat...per tant, si la beus en el lloc d ela seua fabricació pots gaudir de totes les seues característiques.
Però bé, la culminació de la visita és el Gravity Bar, que situat en la part més alta de l’edifici, i amb una forma circular i amb parets de vidre, et permet tindre una vista espectacular de la ciutat mentre et beus una meravellosa pinta de Guinness (inclosa en el preu de l’entrada al museu). A més, ha de ser la millor Guinness del món, ja que aquí en Irlanda diuen que aquesta cervesa, quant més de temps passa en el transport més perd la seua qualitat...per tant, si la beus en el lloc d ela seua fabricació pots gaudir de totes les seues característiques.
divendres, 27 de juny del 2008
Dublin 27 de juny de 2008
Com els altres dies, avui ens hem aixecat i plovia... desprès de la pertinent dutxa hem baixat a desdejunar. I aquí és on em vull detindre en primer lloc: el desdejuni irlandès. No sé si serà molt semblant o no als desdejunis anglesos o nord-americans, però val la pena fer una petita descripció: en un mateix plat (de vegades en dos) la gent sol posar-se un parell o tres cintes de cansalada (bacon), dues o tres llonganisses, un bon grapat de fesols amb tomaca, una tomaca partida en dos i passada per la paella i un parell d’ous fregits o revolts o durs o passats per aigua... i a banda es prenen algun suc, alguna fruita i una tassa de te... i li diuen desdejuni!...
L’altra cosa que vull comentar avui és la durada del dia, amb llum, i la nit, sense llum. I dic llum i no Sol perquè aquí és difícil saber si la nostra estella brilla o no...com que sempre hi ha núvols pel mig!. Doncs no mai m’havia parat a pensar sobre el tema, i jo pensava que en la nostra mediterrània, amb el nostre Sol etern, el dia durava molt. Ara en juny són els dies més llargs de l’any, i en el País Valencià es fa fosc sobre les 21-21:15 hores i es fa de dia sobre les 6-6:30 hores, no?... doncs aquí, tot i estar núvol tot el dia, hi ha llum natural fins gairebé les 22:30-23 hores, i no només això, sinó que a les 4:30-5 de la matinada ja es fa de dia, és a dir que només tenen unes 6 hores de nit. Aquesta passada nit per exemple, he hagut d’alçar-me al bany (és el que té beure massa cervesa). La finestra tenia passades les cortines però he vist que pels costats entrava una bona llum, pel que he pensat que serien prop de les 8 i que el despertador estaria a punt de sonar... he tret el cap per darrere de les cortines i efectivament he vist que era completament de dia (tot i que plovia...). Però quan he tornat al llit, he mirat el rellotge per veure quants minuts quedaven abans de que sonés l’alarma i m’he quedat al·lucinat quan he vist que eren les 5:15 hores de la matinada... no pensava que estiguerem tan al nord per a notar aquestes coses.
Salut!
L’altra cosa que vull comentar avui és la durada del dia, amb llum, i la nit, sense llum. I dic llum i no Sol perquè aquí és difícil saber si la nostra estella brilla o no...com que sempre hi ha núvols pel mig!. Doncs no mai m’havia parat a pensar sobre el tema, i jo pensava que en la nostra mediterrània, amb el nostre Sol etern, el dia durava molt. Ara en juny són els dies més llargs de l’any, i en el País Valencià es fa fosc sobre les 21-21:15 hores i es fa de dia sobre les 6-6:30 hores, no?... doncs aquí, tot i estar núvol tot el dia, hi ha llum natural fins gairebé les 22:30-23 hores, i no només això, sinó que a les 4:30-5 de la matinada ja es fa de dia, és a dir que només tenen unes 6 hores de nit. Aquesta passada nit per exemple, he hagut d’alçar-me al bany (és el que té beure massa cervesa). La finestra tenia passades les cortines però he vist que pels costats entrava una bona llum, pel que he pensat que serien prop de les 8 i que el despertador estaria a punt de sonar... he tret el cap per darrere de les cortines i efectivament he vist que era completament de dia (tot i que plovia...). Però quan he tornat al llit, he mirat el rellotge per veure quants minuts quedaven abans de que sonés l’alarma i m’he quedat al·lucinat quan he vist que eren les 5:15 hores de la matinada... no pensava que estiguerem tan al nord per a notar aquestes coses.
Salut!
Dublín, 24-26 de juny de 2008
Plou…porte tres dies a Irlanda i encara no a parat de ploure. Ja quan en l’avió vam començar a sobrevolar Irlanda em vaig adonar que en aquesta illa ha de ploure molt. Les comparacions de vegades són odioses però quan vam eixir de Reus, des del cel es veien milers de petites parcel·les de terra, la major part d’elles suposem que dedicades al cultiu, ja que el color dominant era el marró, el color de la terra. Per contra, quan veus Irlanda des de l’aire la cosa canvia...tot és verd, i no un verd qualsevol, no és el verd fosc del nostre matoll mediterrani acostumat a la força a la manca d’aigua, sinó que és un verd clar, un verd que fins i tot brilla sota el cel eternament nuvolat d’aquesta illa atlàntica.
L’altra diferència que m’ha semblat veure en tres dies és que a la gent els hi dona igual que ploga. La vida continua el seu curs i els carrers de la ciutat estan plens a vessar. En hores punta en el centre de la ciutat no hi cap ningú. Hi ha milers de tendes de roba, molts restaurants, pubs i per suposat turistes, hi ha turistes per tot arreu. I als turistes, tal i com als nadius irlandesos, no ens importa que ploga... hem vingut a Irlanda, i si això implica mullar-se les sabates i els baixos dels pantalons tots els dies, doncs benvingut siga.
Salut!
L’altra diferència que m’ha semblat veure en tres dies és que a la gent els hi dona igual que ploga. La vida continua el seu curs i els carrers de la ciutat estan plens a vessar. En hores punta en el centre de la ciutat no hi cap ningú. Hi ha milers de tendes de roba, molts restaurants, pubs i per suposat turistes, hi ha turistes per tot arreu. I als turistes, tal i com als nadius irlandesos, no ens importa que ploga... hem vingut a Irlanda, i si això implica mullar-se les sabates i els baixos dels pantalons tots els dies, doncs benvingut siga.
Salut!
dissabte, 31 de maig del 2008
Manuel Marulanda Vélez "Tirofijo"
Comunicat íntegre de l'Estat Major Central de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble arran de la mort del fundador i comandant Manuel Marulanda Vélez "Tirofijo". Històrica figura revolucionària i referent de lluita i compromís per al poble colombià i per als oprimits de tota l'Amèrica Llatina i del món.
Quan fa 60 anys, l'oligarquia va desfermar la guerra fratricida en el nostre país a través del terrorisme oficial i els odis partidistes buscant canvis en la tinença de la terra i la recomposició del poder polític, va desestimar l'enorme capacitat de resistència del nostre poble i les colossals dimensions de la seva dignitat.
Igual que centenars de milers de camperols, Pedro Antonio Marín va ser perseguit des de llavors pel govern i els sicaris paramilitars de l'època, obligat a abandonar la seva tranquil·litat, treball i pertinences i després, a defensar-se per a sobreviure a la barbàrie oficial en l'infaust episodi de la nostra història nacional que va costar la vida a prop de 300 mil compatriotes i va propiciar la despossessió impune de milions d'hectàrees de terres fèrtils que van passar a les mans de poderosos caps liberals i conservadors de tot el país.
Des de llavors, gràcies al seu lideratge i enormes capacitats polítiques i militars, el qui després s'anomenaria Manuel Marulanda Vélez en homenatge a un líder sindical assassinat, va anar assimilant la seva experiència militar i desenvolupant una visió del món revolucionària i comunista que li va permetre comprendre totalment les profundes causes econòmiques, socials i polítiques no només de la seva pròpia situació personal sinó dels profunds desequilibris, violències i injustícies de la nostra societat.
Quan en 1964, l'oligarquia llança al sud del Tolima una nova i criminal ofensiva militar contra la pagesia denominada Pla Laso, sota l'oberta direcció del Pentàgon nord-americà, Manuel Marulanda Vélez, al costat de 47 camperols, després d'innombrables gestions polítiques per la pau que no van ser ateses, s'aixeca en armes per a plantar cara a l'agressió i anar al fons de la solució: lluitar pel poder polític i posar les bases d'una societat amb justícia social en marxa al socialisme.
Si Washington i l'oligarquia no permeten la lluita revolucionària per les vies democràtiques llavors optem per aquesta única opció possible i neixen les FARC!
Inigualable estrateg, comandant genial, guerrer invencible, líder invicte de mil batalles polítiques i militars lliurades durant 60 anys de brega reivindicant els drets dels pobres i enfrontant-se a les violències dels poderosos, revolucionari integral que va assimilar la teoria dels grans pensadors fonent-la amb les veritats que va extreure a la vida en la seva pràctica diària, forjant-se com un dels més destacats dirigents revolucionaris de tots temps.
La humanitat no té antecedents d'un líder de les condicions de Manuel Marulanda Vélez que hagi lluitat ininterrompudament 60 anys, des de l'oposició armada, i sortit indemne i enfortit després d'immensos operatius militars d'anihilació com el Pla Laso a Marquetàlia, l'Operació Sonora a la serralada Central, l'operació Casa Verde, l'operació Destructor 1 i Destructor 2, el Pla Patriota, el Pla Colòmbia.
[...]
Amb immens pesar informem que el nostre comandant en cap Manuel Marulanda Vélez, va morir el passat 26 de març com a conseqüència d'un infart cardíac, en braços de la seva companya i envoltat del seu guàrdia personal i de totes les unitats que conformaven la seva seguretat, després d'una breu malaltia.
Li hem rendit els honors que mereix un comandant de la seva dimensió i donat honorable sepultura. El vam acomiadar físicament en nom dels milers i milers de guerrillers farians i milicians bolivarians i dels milions de colombians i ciutadans del món que el valoren, admiren i estimen per sobre de la fastigosa campanya mediàtica contra les FARC.
A tots ells i als seus familiars els fem arribar la nostra solidaritat i la nostra veu de condolença.
Ha marxat el gran capdavanter i dels seus inesgotables ensenyaments que ens van fer madurar en tots aquests anys al seu costat, avui, enmig del nostre dolor, volem ressaltar per la seva vigència i gran valor la seva profunda confiança en els nostres principis revolucionaris, plans, propostes i en la victòria de la causa popular; la temperança per a enfrontar-se a les dificultats; i l'essencial importància que significa la sòlida unitat interna que ens ha permès desenvolupar-nos amb vigor en tots els moments de la nostra existència.
Enmig de la més gran ofensiva reaccionària contra organització revolucionària alguna en la història de Llatinoamèrica, continuarem les nostres tasques d'acord amb els plans aprovats, sòlidament units i profundament optimistes de sortir endavant malgrat l'adversitat.
Amb les banderes de Bolívar, de Jacobo i de Manuel molt enlaire, prosseguirem sense descans la nostra lluita fins a assolir l'objectiu de la nova Colòmbia, la Pàtria Gran Llatinoamericana i el Socialisme. Ho jurem davant la tomba del nostre comandant!
La confrontació no dóna respir i la lluita prossegueix. Acordem unànimement que al capdavant del secretariat i com a nou comandant del EMC hi hagi el camarada Alfonso Cano. Com integrant ple del secretariat ingressi el camarada Pablo Catatumbo i suplents els camarades Bertulfo Álvarez i Pastor Alape.
Continuarem encoratjant la lluita popular, la conformació del Moviment Bolivarià per la Nova Colòmbia i del Partit Comunista Clandestí, així com la convergència amb tots aquells que lluitin per la justícia social, la sobirania nacional i la democràcia veritable.
[...]
Al commemorar el 44 aniversari de les FARC, li rendim sentit homenatge al nostre comandant Manuel Marulanda Vélez, a Jacobo, a Raúl, a Iván Ríos, a Efraín Guzmán i a tots aquells que generosament van dedicar i oferir la seva vida a la causa dels pobres, sense demanar res a canvi, només per la seva intima convicció de buscar el bé comú com característica del seu compromís revolucionari.
Comandant Manuel Marulanda Vélez:Morir pel poble és viure per a sempre!
Davant l'altar de la pàtria: Jurem vèncer!
Secretariat de l'estat major central. FARC-EP. maig del 2008.
Muntanyes de Colòmbia
Igual que centenars de milers de camperols, Pedro Antonio Marín va ser perseguit des de llavors pel govern i els sicaris paramilitars de l'època, obligat a abandonar la seva tranquil·litat, treball i pertinences i després, a defensar-se per a sobreviure a la barbàrie oficial en l'infaust episodi de la nostra història nacional que va costar la vida a prop de 300 mil compatriotes i va propiciar la despossessió impune de milions d'hectàrees de terres fèrtils que van passar a les mans de poderosos caps liberals i conservadors de tot el país.
Des de llavors, gràcies al seu lideratge i enormes capacitats polítiques i militars, el qui després s'anomenaria Manuel Marulanda Vélez en homenatge a un líder sindical assassinat, va anar assimilant la seva experiència militar i desenvolupant una visió del món revolucionària i comunista que li va permetre comprendre totalment les profundes causes econòmiques, socials i polítiques no només de la seva pròpia situació personal sinó dels profunds desequilibris, violències i injustícies de la nostra societat.
Quan en 1964, l'oligarquia llança al sud del Tolima una nova i criminal ofensiva militar contra la pagesia denominada Pla Laso, sota l'oberta direcció del Pentàgon nord-americà, Manuel Marulanda Vélez, al costat de 47 camperols, després d'innombrables gestions polítiques per la pau que no van ser ateses, s'aixeca en armes per a plantar cara a l'agressió i anar al fons de la solució: lluitar pel poder polític i posar les bases d'una societat amb justícia social en marxa al socialisme.
Si Washington i l'oligarquia no permeten la lluita revolucionària per les vies democràtiques llavors optem per aquesta única opció possible i neixen les FARC!
Inigualable estrateg, comandant genial, guerrer invencible, líder invicte de mil batalles polítiques i militars lliurades durant 60 anys de brega reivindicant els drets dels pobres i enfrontant-se a les violències dels poderosos, revolucionari integral que va assimilar la teoria dels grans pensadors fonent-la amb les veritats que va extreure a la vida en la seva pràctica diària, forjant-se com un dels més destacats dirigents revolucionaris de tots temps.
La humanitat no té antecedents d'un líder de les condicions de Manuel Marulanda Vélez que hagi lluitat ininterrompudament 60 anys, des de l'oposició armada, i sortit indemne i enfortit després d'immensos operatius militars d'anihilació com el Pla Laso a Marquetàlia, l'Operació Sonora a la serralada Central, l'operació Casa Verde, l'operació Destructor 1 i Destructor 2, el Pla Patriota, el Pla Colòmbia.
[...]
Amb immens pesar informem que el nostre comandant en cap Manuel Marulanda Vélez, va morir el passat 26 de març com a conseqüència d'un infart cardíac, en braços de la seva companya i envoltat del seu guàrdia personal i de totes les unitats que conformaven la seva seguretat, després d'una breu malaltia.
Li hem rendit els honors que mereix un comandant de la seva dimensió i donat honorable sepultura. El vam acomiadar físicament en nom dels milers i milers de guerrillers farians i milicians bolivarians i dels milions de colombians i ciutadans del món que el valoren, admiren i estimen per sobre de la fastigosa campanya mediàtica contra les FARC.
A tots ells i als seus familiars els fem arribar la nostra solidaritat i la nostra veu de condolença.
Ha marxat el gran capdavanter i dels seus inesgotables ensenyaments que ens van fer madurar en tots aquests anys al seu costat, avui, enmig del nostre dolor, volem ressaltar per la seva vigència i gran valor la seva profunda confiança en els nostres principis revolucionaris, plans, propostes i en la victòria de la causa popular; la temperança per a enfrontar-se a les dificultats; i l'essencial importància que significa la sòlida unitat interna que ens ha permès desenvolupar-nos amb vigor en tots els moments de la nostra existència.
Enmig de la més gran ofensiva reaccionària contra organització revolucionària alguna en la història de Llatinoamèrica, continuarem les nostres tasques d'acord amb els plans aprovats, sòlidament units i profundament optimistes de sortir endavant malgrat l'adversitat.
Amb les banderes de Bolívar, de Jacobo i de Manuel molt enlaire, prosseguirem sense descans la nostra lluita fins a assolir l'objectiu de la nova Colòmbia, la Pàtria Gran Llatinoamericana i el Socialisme. Ho jurem davant la tomba del nostre comandant!
La confrontació no dóna respir i la lluita prossegueix. Acordem unànimement que al capdavant del secretariat i com a nou comandant del EMC hi hagi el camarada Alfonso Cano. Com integrant ple del secretariat ingressi el camarada Pablo Catatumbo i suplents els camarades Bertulfo Álvarez i Pastor Alape.
Continuarem encoratjant la lluita popular, la conformació del Moviment Bolivarià per la Nova Colòmbia i del Partit Comunista Clandestí, així com la convergència amb tots aquells que lluitin per la justícia social, la sobirania nacional i la democràcia veritable.
[...]
Al commemorar el 44 aniversari de les FARC, li rendim sentit homenatge al nostre comandant Manuel Marulanda Vélez, a Jacobo, a Raúl, a Iván Ríos, a Efraín Guzmán i a tots aquells que generosament van dedicar i oferir la seva vida a la causa dels pobres, sense demanar res a canvi, només per la seva intima convicció de buscar el bé comú com característica del seu compromís revolucionari.
Comandant Manuel Marulanda Vélez:Morir pel poble és viure per a sempre!
Davant l'altar de la pàtria: Jurem vèncer!
Secretariat de l'estat major central. FARC-EP. maig del 2008.
Muntanyes de Colòmbia
divendres, 30 de maig del 2008
Bush: el preferit pels espanyols
Aquest és un extracte d'una notícia apareguda en diversos mitjans de comunicació:
Hi ha moltes més coses que podria dir de tots dos països, però no vull fer-ho massa llarg. Simplement, la reflexió és veure l'alt grau de manipulació a la que estem sotmesos els ciutadans dels estats capitalistes. Una manipulació que ens porta fins i tot, a preferir a un assassí genocida abans que a un president democràtic... aquesta és la seua democràcia!.
"El presidente venezolano, Hugo Chávez, es el mandatario del continente americano peor valorado por los españoles, según la encuesta Latinobarómetro de 2007 difundida el jueves por el estatal Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) [...] Chávez fue puntuado con un 1,27, en una escala entre 1 y 10, seguido por el cubano Fidel Castro -sustituido recientemente en la presidencia por su hermano Raúl-, con 1,89 puntos, y el presidente estadounidense, George W. Bush."
Aquí podem veure fins on arriba la manipulació informativa a la que la població se sotmet dia a dia a través dels mitjans de (des)informació. ¿Com pot estar pitjor valorat Chavez que Bush?... només hi trobe una explicació: la manipulació. D'aquestes persones que han votat, quants saben realment la veritat?, quants s'han informat en altres mitjans que no siguen els espanyols?...
En qualsevol ment normal i amb coneixement de causa, és impensable que un president com Bush puga ser millor valorat que Chavez... què quina és la diferència?...doncs les diferències són abismals.
Es pot estar més o menys a favor de la política de Chavez (de la real, no lo inventada pels mitjans espanyols i capitalistes), però el que salta a la vista és la política de Bush.
Els Estats Units són l'estat que més guerres provoca, el que més assassinats executa, el trafica amb més armes, el que no ratifica cap conveni internacional en contra de les bombes de dispersió o el canvi climàtic, el que més se salta els drets humans, un del que més persones executa a l'any, el que instiga i subvenciona cops d'estat contra presidents que no commulguen amb la seua política, els que tenen presons distribuïdes arreu del món on els presos no tenen cap dret i són torturats a diari, Bush va ser elegit mitjançant un recompte de vots fraudulent...
Veneçuela ha votat més de cinc vegades a Chávez com a cap d'estat amb totes les garanties democràtiques i el seu únic defecte és definir-se com a socialista i voler repartir la riquesa del seu país entre les classes populars... cosa que evidentment no agrada als països capitalistes que exploten i roben els seus recursos (entre ells Espanya).
Hi ha moltes més coses que podria dir de tots dos països, però no vull fer-ho massa llarg. Simplement, la reflexió és veure l'alt grau de manipulació a la que estem sotmesos els ciutadans dels estats capitalistes. Una manipulació que ens porta fins i tot, a preferir a un assassí genocida abans que a un president democràtic... aquesta és la seua democràcia!.Salut!
dimecres, 28 de maig del 2008
divendres, 23 de maig del 2008
"Divisa" (Maria Mercé Marçal: Cau de llunes, 1976)
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
dimarts, 20 de maig del 2008
dilluns, 19 de maig del 2008
FRANKI LLIBERTAT!!
FRANKI LLIBERTAT!Com ja sabeu, dilluns 28 d’abril a primera hora del matí, quan en Francesc, en Franki, sortia de casa en direcció cap a la feina, una patrulla de mossos de paisà van detenir-lo i el van dur fins a la presó Model de Barcelona on resta des d’ahir al mòdul d’ingressos. Ningú havia avisat a la seva advocadessa ni al mateix implicat, en Franki. Recordem que en el judici es van vulnerar drets fonamentals ja que cap dels policies el podia situar al lloc dels fets. Terrassa està commocionada, perplexa i rabiosa. En Franki des d’ahir no està entre nosaltres: l’han empresonat!
L’han posat a la presó sota l’acusació d’esparracar una bandera espanyola del balcó de l’ajuntament una tarda de juliol mentre es feia una cercavila pública i festiva per demanar la retirada dels símbols espanyols i europeus de l’ajuntament de Terrassa, tal i com s’ha fet a molts d’altres ajuntaments dels Països Catalans.
Des de Terrassa tenim clar que hi ha responsables que en Franki avui no estigui entre nosaltres:
- L’Ajuntament de Terrassa perquè va interposar la denúncia.
- El titular del jutjat penal núm 2, l’any 2003 Enrique Rovira del Canto, que va dictar la sentència i l’actual titular, Maria del Prado Garcia Bernalte, que l’ha executat.
- El govern tripartit de la generalitat que ha permès que un jove sigui empresonat per aquests fets.
- Les lleis espanyoles, que després de 30 anys del final teòric de la dictadura, encara mantenen vigents suposats delictes com l’ultratge als símbols espanyols.
Aquesta és la veritable cara del PSOE i dels seus aliats, aquesta és la cara del PSC i els seus còmplices mal anomenats Iniciativa i Esquerra Republicana.
Perquè cal recordar que aquest no és un fet aïllat sinó que altres tribunals espanyols han impulsat diferents sentències amb resultat de multes i embargaments als acusats de cremar fotos del Borbó fa molt pocs mesos. I no ens extendrem en recordar altres casos de repressió viscuts a Terrassa (okupació, assetjament policial,…) o a altres localitats com Vilafranca del Penedès, Torà, vila de Gràcia, etc.
Nosaltres sabem que la justícia és selectiva i que en aquest cas, com en d’altres, s’està jutjant a un jove políticament actiu i compromès amb les diverses lluites que qüestionen l’ordre establert per tal d’aconseguir un món més just i més lliure, defensant valors com la llibertat d’expressió, que s’han vulnerat amb el seu empresonament.
Nosaltres som amics i amigues, companys i companyes d’en Franki. Però també – i sobretot- compartim amb ell les ganes, la força i la persistència per qüestionar i posar en evidència que la política també es fa al carrer.
Més que mai, megàfon en mà, no ens cansarem mai de cridar:
FRANKI LLIBERTAT!!
dissabte, 17 de maig del 2008
Terroristes ianquis
Extret de "20 minutos":
El ministerio de Inteligencia iraní informó hoy de la desarticulación de un grupo terrorista supuestamente vinculado a EEUU, acusado del atentado contra la mezquita de Shiraz y de pretender atacar otros objetivos en Irán. [...] El ministerio atribuye también a esa banda la autoría del ataque del pasado 12 de abril contra la mezquita de Shiraz, en el sur del país, en el que murieron catorce personas y más de 200 resultaron heridas. [...] Las autoridades iraníes han acusado a EEUU de equipar al grupo terrorista con armas químicas y explosivos.
Segur que avui mateix ixen els ianquis i els europeus desmentint la notícia. Segur que Iran l'únic que vol és intoxicar... o això ens diran. Ens diran que els Estats Units i Israel són els països més meravellosos i demòcrates del món. Ens diran que Iran está fabricant bomes nuclears. Ens diran que ells són garantia de llibertat mundial.
El que potser no ens diguen és que els intoxicadors són els països capitalistes. No ens diran que Estats Units és el país més violent del planeta, el que més guerres provoca i el que més persones assassina. No ens diran que l'únic país que s'ha atrevit a llençar, no una sinó dues bombes nuclears sobre població innocent han estat els Estats Units. No ens diran que la major part dels països capitalistes tenen bombes atòmiques (EUA, Israel, França, Anglaterra...). No ens diran que els Estats Units han provocat o han incentivat nombrosos cops d'estat disfressats de lluites del poble contra governs "il·legítims" (com a Xile, Etiòpia, Argentina, Veneçuela...).
Però el que segur que no ens diuen és que els Estats Units tenen grups terroristes distribuïts per aquells països del món que no volen jugar al seu joc. I no ens diran que aquests grups terroristes provoquen atemptats indiscriminats i que assassinen a milers de persones innocents cada any només per a crear inestabilitats en els estats o per a crear excuses per iniciar guerres capitalistes o croades cristianes.
Ara només espere que a aquests terroristes ianquis els facen pagar els seus atemptats amb la mateixa moneda amb la que els hi farien pagar als Estats Units.
Salut i llibertat!
El ministerio de Inteligencia iraní informó hoy de la desarticulación de un grupo terrorista supuestamente vinculado a EEUU, acusado del atentado contra la mezquita de Shiraz y de pretender atacar otros objetivos en Irán. [...] El ministerio atribuye también a esa banda la autoría del ataque del pasado 12 de abril contra la mezquita de Shiraz, en el sur del país, en el que murieron catorce personas y más de 200 resultaron heridas. [...] Las autoridades iraníes han acusado a EEUU de equipar al grupo terrorista con armas químicas y explosivos.
Segur que avui mateix ixen els ianquis i els europeus desmentint la notícia. Segur que Iran l'únic que vol és intoxicar... o això ens diran. Ens diran que els Estats Units i Israel són els països més meravellosos i demòcrates del món. Ens diran que Iran está fabricant bomes nuclears. Ens diran que ells són garantia de llibertat mundial.
El que potser no ens diguen és que els intoxicadors són els països capitalistes. No ens diran que Estats Units és el país més violent del planeta, el que més guerres provoca i el que més persones assassina. No ens diran que l'únic país que s'ha atrevit a llençar, no una sinó dues bombes nuclears sobre població innocent han estat els Estats Units. No ens diran que la major part dels països capitalistes tenen bombes atòmiques (EUA, Israel, França, Anglaterra...). No ens diran que els Estats Units han provocat o han incentivat nombrosos cops d'estat disfressats de lluites del poble contra governs "il·legítims" (com a Xile, Etiòpia, Argentina, Veneçuela...).
Però el que segur que no ens diuen és que els Estats Units tenen grups terroristes distribuïts per aquells països del món que no volen jugar al seu joc. I no ens diran que aquests grups terroristes provoquen atemptats indiscriminats i que assassinen a milers de persones innocents cada any només per a crear inestabilitats en els estats o per a crear excuses per iniciar guerres capitalistes o croades cristianes.
Ara només espere que a aquests terroristes ianquis els facen pagar els seus atemptats amb la mateixa moneda amb la que els hi farien pagar als Estats Units.
Salut i llibertat!
dimecres, 14 de maig del 2008
Déu i els extraterrestres
Extret de "El País" (14/05/08):
El astrónomo jefe del Vaticano, José Gabriel Funes, ha afirmado que creer en la existencia de vida inteligente en otros planetas es compatible con la fe católica. Funes ha argumentado que no es posible limitar la "libertad creativa de Dios" y, por eso, no descarta la existencia de un ''hermano extraterrestre'', que también formaría parte de la creación y que también fuese obra de un Dios todopoderoso.
Realment, no sé que té de nova aquesta notícia. Per a mi, sempre ha estat evident que si Déu va crear l'univers, això vol dir que va crear TOT l'univers, i que per tant, d'existir vida en altres planetes, aquesta també seria creada per l'Ésser Totpoderós.
Quina meravella de creador què és Déu. Com a major artista de tots els temps està clar que no podem limitar la seua llibertat creadora, i igual que va crear amb fang a l'home terrestre i a la dona a partir d'una costella d'aquest home, podria haver creat altres formes de vida en galaxies llunyanes. Per exemple, podria haver creat altres homes però, en tant d'utilitzar fang, podria haver-ho fet a partir de cagadetes de cabra salvatge; i altres dones a partir d'una xufa d'Alboraia... o perquè no, l'home a partir de cacaus i la dona de tramussos... quines incògnites més interessants per a investigar...!
Aquesta imatge podria ser l'orígen de la vida... o fins i tot podrien ser els nostres germans extraterrestres... ¿ens estarem menjant els nostres germans i germanes de la creació en cada plat de cacaus i tramussos?... ¿serà per això que quan en menjes molts et donen cagaleres?... ¿serà pecat mortal o canibalisme?... ¿menjar-te un tramús pot ser considerat cunilingus?...¿menjar-te un cacau pot ser considerat felació?... són preguntes que només el Vaticà pot contestar.
Salut!
El astrónomo jefe del Vaticano, José Gabriel Funes, ha afirmado que creer en la existencia de vida inteligente en otros planetas es compatible con la fe católica. Funes ha argumentado que no es posible limitar la "libertad creativa de Dios" y, por eso, no descarta la existencia de un ''hermano extraterrestre'', que también formaría parte de la creación y que también fuese obra de un Dios todopoderoso.
Realment, no sé que té de nova aquesta notícia. Per a mi, sempre ha estat evident que si Déu va crear l'univers, això vol dir que va crear TOT l'univers, i que per tant, d'existir vida en altres planetes, aquesta també seria creada per l'Ésser Totpoderós.
Quina meravella de creador què és Déu. Com a major artista de tots els temps està clar que no podem limitar la seua llibertat creadora, i igual que va crear amb fang a l'home terrestre i a la dona a partir d'una costella d'aquest home, podria haver creat altres formes de vida en galaxies llunyanes. Per exemple, podria haver creat altres homes però, en tant d'utilitzar fang, podria haver-ho fet a partir de cagadetes de cabra salvatge; i altres dones a partir d'una xufa d'Alboraia... o perquè no, l'home a partir de cacaus i la dona de tramussos... quines incògnites més interessants per a investigar...!
Aquesta imatge podria ser l'orígen de la vida... o fins i tot podrien ser els nostres germans extraterrestres... ¿ens estarem menjant els nostres germans i germanes de la creació en cada plat de cacaus i tramussos?... ¿serà per això que quan en menjes molts et donen cagaleres?... ¿serà pecat mortal o canibalisme?... ¿menjar-te un tramús pot ser considerat cunilingus?...¿menjar-te un cacau pot ser considerat felació?... són preguntes que només el Vaticà pot contestar.Salut!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
