La llengua occitana

Com molts de vosaltres sabreu, Occitània és una nació sense Estat on hi ha una llengua pròpia, l’Occità (allò que parlen a la Vall d’Aran), però que degut a la pressió centralista de França està passant per moments crítics, més encara quan no existeix una normativa lingüística acceptada per tothom. Segons m’han contat, existeixen diverses associacions o “escoles” que aposten per unes normes gramaticals lleugerament diferents unes de les altres (alguna d’elles adaptant lèxic i grafismes francesos... és a dir, blaveros occitans) i com que no es posen d’acord, doncs el que sempre ix perdent és l’Occità. El seu gran problema (o virtut) és que Occitània és una nació que abraça un extens territori (veure mapa a sota) i que amb el pas dels segles, han anat apareixent diversos dialectes més o menys marcats, res però que indique llengües diferents.



L’Occità però és una llengua que ha tingut un important pes al llarg de la Història i no es pot oblidar la gran influència dels trobadors medievals cantant les seues estrofes en aquesta llengua.
He tret d’internet aquest fragment de la Divina Comèdia (de Dante) on un trobador respon al narrador amb aquestes paraules en Occità:

Tan m'abellis vostre cortes deman,
qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire.
Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan;
consiros vei la passada folor,
e vei jausen lo joi qu'esper, denan.
Ara vos prec, per aquella valor
que vos guida al som de l'escalina,
sovenha vos a temps de ma dolor!

Doncs això, que l’Occità és una altra de les llengües minoritzades i menyspreades a Europa i que, això si, serveix per a posar els noms dels carrers... supose que per a aparentar, per part del govern francès, cert interès en la seua preservació (hipòcrites mentiders!). Com quan a Canal 9 doblaven el porno al Català per a complir el nombre de minuts en la nostra llengua...
Salut!